El meu amic Luis m'escriu:
"Aquests dies estic llegint un llibre d'assaigs d'en Thomas de Quincey, «Los Césares (y otras obras selectas)», editat per Valdemar el 2006, a Madrid.
Et copiaré un parell de paràgrafs de l'assaig titolat «La filosofía de Heródoto». T'els copio perquè poden ser interessants per a la teva tesi, si més no com a cita, o com a boutade.
«[...] Recordamos que Kant, en uno de sus ensayos misceláneos, encontrando la necesidad de explicar el término Historie (no podemos decir por qué, pues los alemanes tienen la palabra propia Geschichte para esta idea), la dedujo, desde luego, de la griega Ηιστορια. Esto le llevó a definir el término. ¿Y cómo? Es divertido imaginarse al ansioso lector acercando su oído con el fin de captar el susurro kantiano y todo para, finalmente, escuchar con solemnidad que Ηιστορια significa Historia. Realmente, profesor Kant, hasta ahí podíamos haber llegado. [...]» (Pàg. 299, op. cit.)
«[...] [Heródoto clasifica lo que él da] basándose en su propia experiencia ocular (οψις), en sus propias indagaciones, o en la combinación de indagaciones con un conocimiento previo (ιστοριη), en informes de oídas (ακοη), o en la tradición común (λογος). [...]» (Pàg. 307, op. cit.)
El primer paràgraf demostra que Duchamp definint què és l'art no va inventar res (l'art és allò que diem que és art), i té la seva gràcia quant a discutir sobre què és o no és la història.
Però el segon paràgraf te l'he copiat perquè recull la distinció que feien els antics grecs de la memòria, o de la història, i no està pas malament. Ozis definia l'experiència directa i viscuda (un testimoni, un experiment); la traducció d'istorie és més propera a recerca o investigació (basada en ozis d'altres i propis i documents i restes) que no pas una altra cosa; la traducció d'akoi és la d'un testimoni impossible de verificar, que ha passat de boca a orella; i finalment, logos, que també significa (i per això vaig copiar-te el paràgraf) allò que és acceptat per tots. Allò que és acceptat per tots... no és genial?
Et copiaré un parell de paràgrafs de l'assaig titolat «La filosofía de Heródoto». T'els copio perquè poden ser interessants per a la teva tesi, si més no com a cita, o com a boutade.
«[...] Recordamos que Kant, en uno de sus ensayos misceláneos, encontrando la necesidad de explicar el término Historie (no podemos decir por qué, pues los alemanes tienen la palabra propia Geschichte para esta idea), la dedujo, desde luego, de la griega Ηιστορια. Esto le llevó a definir el término. ¿Y cómo? Es divertido imaginarse al ansioso lector acercando su oído con el fin de captar el susurro kantiano y todo para, finalmente, escuchar con solemnidad que Ηιστορια significa Historia. Realmente, profesor Kant, hasta ahí podíamos haber llegado. [...]» (Pàg. 299, op. cit.)
«[...] [Heródoto clasifica lo que él da] basándose en su propia experiencia ocular (οψις), en sus propias indagaciones, o en la combinación de indagaciones con un conocimiento previo (ιστοριη), en informes de oídas (ακοη), o en la tradición común (λογος). [...]» (Pàg. 307, op. cit.)
El primer paràgraf demostra que Duchamp definint què és l'art no va inventar res (l'art és allò que diem que és art), i té la seva gràcia quant a discutir sobre què és o no és la història.
Però el segon paràgraf te l'he copiat perquè recull la distinció que feien els antics grecs de la memòria, o de la història, i no està pas malament. Ozis definia l'experiència directa i viscuda (un testimoni, un experiment); la traducció d'istorie és més propera a recerca o investigació (basada en ozis d'altres i propis i documents i restes) que no pas una altra cosa; la traducció d'akoi és la d'un testimoni impossible de verificar, que ha passat de boca a orella; i finalment, logos, que també significa (i per això vaig copiar-te el paràgraf) allò que és acceptat per tots. Allò que és acceptat per tots... no és genial?
